Marxavem 2 i arribem 3: això és el què pensava a l'ascensor quan pujavem a casa i ens veia reflexats al mirall. Vam entrar a casa i no sabíem que fer...li vam treure la manta, vam comprovar que l'escalfor del pis fos la correcta i ens la vam mirar i mirar i mirar. Fins que va semblar que s'adormia i la vam posar al llit, com fèiem a l'hospital, i mira allà contemplant i ens vam confiar i vam dir: bé, tampoc ha estat tan difícil...i aleshores va començar tot. Suposem que era pel canvi i tot plegat que va estar neguitosa tot el dia i tota la nit i tot es va confondre en una nebulosa de canvis de bolquer, mamar, consolar en braços, posar al llit, piel con piel, ara hi havia llum de dia i ara no i tornar amb potser s'ha pixat, potser té gana, potser...què li passa aquesta nena...Per sort la família va procurar que els pares mengéssim (uns canalons boníssims) i malgrat que els seguents àpats els vam fer per etapes, com a mínim vam estar ben alimentats, i que la casa rutllés d'alguna manera. No sé quan, vam veure la llum i aquesta nebulosa es va acabar i vam poder dir que ja estàvem instal·lats a casa. Tots 3, junts de nou per primer cop
El seu nou llitet (i la perra que vam tenir fins a trobar-lo)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada